Quiero anunciar que ya tenemos el pleno reconocimiento de la Generalitat de Catalunya, como una asociación sin ánimo de lucro, con sede en Parets del Vallès (Catalunya). Nos hacemos llamar YOU BARI, que quiere decir en wolof, el idioma mayoritario de Senegal, PLURALIDAD (somos muchos). Una ONGd constituida como un instrumento para contribuir en el desarrollo y la cooperación con el pueblo de Missirah (Senegal).

Esta entidad nace en febrero del 2012 contando con la participación de la asociación "Inmigrantes de Missirah", Dones per Àfrica y un grupo de personas de la comarca del Vallès Oriental que quieren disfrutar en común del sueño de todos los que colaboran y participan con nosotros para hacer realidad una sociedad con más posibilidades, más justa e igualitaria en ese rincón de África, azotado por la pobreza y significativo por el número de personas que de allá, viven entre nosotros. Una entidad que tengo el honor de presidir. http://www.facebook.com/Youbari.missirah

Sentit de la responsabilitat: CIU de Parets, poc o gens!

Fa un temps que sentim a parlar del deute que la Generalitat té amb els ajuntaments de Catalunya i de les seves possibles conseqüències vers els serveis més propers als ciutadans. Quasi 1.000 milions d’euros sembla ser que en tenen la culpa. Des de la comarca del Vallès Oriental, com gairebé de tot arreu, s’han activat iniciatives de tots els colors polítics i formes, reclamant allò que representa una de les principals responsabilitats de l’administració autonòmica, com és el compliment dels compromisos i dels pagaments corresponents a l’exercici del 2011, amb el món local.  

Tots aquells que han mostrat un sentit de la responsabilitat, creuen de veritat en el municipalisme i tenen una clara vocació de servei públic -independentment de quin és el seu paper a l’administració local (govern o oposició)- han subscrit més o menys aquestes iniciatives per sobre de les estratègies partidistes. I ho han fet conscients de que aquesta deslleialtat en majúscules per part del Govern actual de CiU, així com menystenir les funcions que desenvolupen els ajuntaments de Catalunya, tenen conseqüències dramàtiques i directes sobre serveis tan essencials com són les beques de menjador, les escoles bressol, la formació ocupacional o el desenvolupament de determinades polítiques socials. I per tant, tenen una repercussió directa sobre les mateixes famílies.

Les demandes que han fet els ajuntaments del Vallès Oriental a la Generalitat han estat clares i concises: “Sentit de la responsabilitat i prioritats”. Aquestes iniciatives del món local, principalment en forma de mocions, fetes majoritàriament des del consens, les bones formes i la moderació, no demanen miracles ni accions impossibles, sinó l’aplicació de coherència i de sentit comú, tot i les dificultats econòmiques que tenen tant el govern autonòmic com el de l’Estat.  

Hem tingut també ocasió de llegir o escoltar les respostes i els arguments que sol donar CiU davant d’aquestes més que justificades demandes. Entre altres excuses els convergents, amb la mateixa "cantinela" de sempre, ens volen convèncer que la culpa de tota aquesta situació continua sent de Madrid.  Una excusa de mal pagador si tenim en compte que l’actual pacte fiscal, vàlid fins el 2013 i gestionat per l’anterior govern d’esquerres, ha fet obtenir fins ara a la Generalitat de Catalunya més de 2.420 milions d'euros addicionals respecte el model anterior, pactat entre CiU i el PP en el 2001.

Tot i no compartir els arguments dels governants de la Generalitat, amb molts esforços fins i tot es pot arribar a entendre el seu posicionament. Està clar... les polítiques socials dels ajuntaments no són prioritats del govern de CiU perquè en determinats ajuntaments segurament no els hi aporten rèdits electorals. Un posicionament que es contradiu amb molts representants municipals d’aquesta mateixa força política que sí que han posat per davant dels interessos partidistes els interessos dels seus respectius municipis.

És per això que no s’entén la postura d’alguns grups municipals convergents de la comarca del Vallès Oriental i especialment, com a paretà ho dic, el del grup municipal de CiU de Parets, que va decidir no donar suport a la moció presentada per l’Ajuntament, en el context que definia en els paràgrafs anteriors. I no s’entén la postura de CiU de Parets, perquè no és de rebut que els tres membres d’aquesta formació política del municipi, coneixedors (se’ls suposa) de la realitat del poble i de la trajectòria en polítiques socials que històricament ha tingut Parets al marge de posicionaments polítics, vulguin ara posar al llindar del col·lapse algunes qüestions que depenen de l’ajut directe de la Generalitat de Catalunya, com ara el model educatiu de les escoles bressol a Parets, per posar un sol exemple.

Aquests són els mateixos que abanderen el discurs de màxima estima per Parets, aquells que són capaços d’atorgar a una persona o una altra la capacitat d’aportar més o menys pel poble en funció si és d’aquí o és d’allà, aquells que diuen, quasi en format de jurament, que prima més els interessos de Parets que no pas el del propi partit.

No sabem la repercussió que tindran aquestes demandes dels ajuntaments davant d’una Generalitat enrocada en les retallades, però en qualsevol cas és inacceptable i del tot incomprensible l’actitud de CiU de Parets. Evadir responsabilitats obeint no se sap ben bé a què ni a qui, no és justament el que li toca a un representant de la ciutadania i d’això potser els convergents de Parets n’haurien d’aprendre dels seus companys a la resta de la comarca.

Mucho PSOE por hacer

La gran mayoría de mujeres y hombres que nos sentimos socialistas en éste país seguramente coincidimos que las últimas derrotas electorales del socialismo, que hemos sufrido sin ningún precedente en España, han culminado una etapa que ha agotado un modelo de partido pero no de valores. Ha sido un periodo de muchos esfuerzos, de mucho trabajo y dedicación por parte de muchos y muchas militantes que lo han hecho desde sus respectivas responsabilidades, pero que sobretodo lo han hecho desde el compromiso con las ideas. Un periodo que consecuentemente también ha sido testigo de grandes logros sociales y de derechos civiles.

Pero es evidente que todo eso no ha sido suficiente. Tenemos motivos para reivindicar el protagonismo de una revolución histórica de ideas encaminadas a conseguir mayores cuotas de libertad, derechos civiles y sociales, igualdad y seguridad…, pero los ciudadanos y las ciudadanas continúan padeciendo, primero las consecuencias de una crisis económica y financiera en aumento, devastadora de miles de puestos de trabajo, que ha impedido e impide el progreso personal y colectivo de la sociedad. Y segundo, las consecuencias de los errores que hemos cometido la familia socialista, todos juntos, en éstos últimos años desde una perspectiva política, ideológica y de estrategia.

Sin ninguna duda la crisis ha sido el principal motivo de las últimas derrotas de los socialistas, pero también hemos de reconocer que esas derrotas han sido por nuestra incapacidad de nombrar a la misma crisis de la misma manera que lo han hecho los ciudadanos y las ciudadanas, esos que con mucha confusión y preocupación han visto como se aplicaban políticas ajenas a nuestra orientación ideológica y a nuestros valores. Nada ha estado malintencionado, pues todos los esfuerzos de nuestra acción de gobierno buscaban poder salir de ésta maldita situación y generar riqueza, puestos de trabajo…… ¿Que ha pasado? Pues que no hemos sido capaces de equilibrar entre los débiles y los poderosos los esfuerzos que teníamos que hacer, reclamados por los gobiernos más conservadores de Europa.

Pese a ello creo que esos toques de atención de los ciudadanos i las ciudadanas han de ser una oportunidad para la reflexión. Creo que desde la serenidad hemos de ser capaces de ordenar el rumbo para volver a recuperar la ilusión de cientos de miles de afiliados y simpatizantes y de millones de personas, que pese a todo, depositaron su confianza en el socialismo y de aquellas otras que no lo hicieron alejados de nosotros pero no de nuestros valores. Todas esas personas no esperan la resignación de un PSOE derrotado, sino una respuesta sincera y una rectificación clara y contundente de nuestra manera de hacer política.

Es por eso por lo que los socialistas y los progresistas necesitamos un PSOE fuerte. Una estructura que asuma un cambio en la organización, en la forma de hacer política, que asuma una nueva relación con la sociedad para ganar la credibilidad perdida, un liderazgo democrático y colectivo con la máxima participación. Un PSOE más grande, más abierto, más transparente e integrador que erradique las visiones cerradas y que impulse una cultura política interna basada en la libertad y la fraternidad.

Los medios de comunicación han puesto de relieve sobre la escena política las personas que pueden o quieren dirigir este partido, eso puede estar muy bien para satisfacer la curiosidad humana, pero caeríamos en un error si entráramos en el debate de las personas solamente. La reflexión para el futuro del socialismo español, no ha de ser quien se equivocó, si unos estaban allí y los otros no….. Sino por qué nos equivocamos.  Los aciertos y los errores de ésta etapa, por acción u omisión, en mayor o menor medida, son atribuibles a todos los que estamos en esto.

Por tanto nos equivocaremos de nuevo sino situamos en el centro de nuestra preocupación política la situación concreta de los trabajadores y las trabajadoras, las de los jóvenes, la de los pensionistas, la de los trabajadores autónomos, la de las clases populares y más humildes de nuestro país y la de todos aquellos i aquellas que quieren vivir en una sociedad más justa.

Hemos de recuperar la pasión por la política. El 37º Congreso del Partido Socialista Obrero Español que se celebrará en Sevilla el próximo mes de febrero, abre una nueva etapa, pero sobretodo abre la oportunidad de revisar su organización y de afrontar el mejor camino para recuperar la relación con la mayoría social y de progreso.

En 132 años de historia el PSOE las ha conocido de “todos los colores”. Hemos tenido situaciones propicias y adversas y algunas incluso extremas. Han sido muchos hombres y mujeres los que han dado lo mejor de sus vidas y en ocasiones la misma vida, por la  defensa de unos ideales de izquierda. Éste partido se ha convertido en la fuerza más antigua de España y eso no es baladí. Somos lo que somos, entre otras cosas, gracias a nuestra capacidad de reconducir las peores situaciones, sin resignación que valga y con el orgullo de ser socialistas.

Molt PSOE per fer

La gran majoria de les dones i els homes que ens sentim socialistes en aquest país segurament coincidim que les darreres derrotes electorals del socialisme que hem patit sense precedents a Espanya, han culminat un etapa que ha esgotat un model de partit però no de valors. Ha estat un període de molts esforços, de molt treball i dedicació per part de moltes i de molts militants que ho han fet des de les seves respectives responsabilitats, però sobretot des del compromís amb les idees. Un període que conseqüentment també ha estat testimoni de grans fites socials i de drets civils.

Però és evident que això no ha estat suficient. Tot i tenir motius per reivindicar el protagonisme d’una revolució històrica d’idees encaminades a aconseguir majors quotes de llibertat, drets civils i socials, igualtat i seguretat...., els ciutadans i les ciutadanes continuen patint, primer les conseqüències d’una crisi econòmica i financera en augment, devastadora de milers de llocs de treball, que ha impedit i impedeix el progrés personal i col·lectiu de la societat. I segon, les conseqüències dels errors, que hem comès la família socialista, tots plegats, en aquest darrers anys des d’una perspectiva política, ideològica i d’estratègia.

Sense cap mena de dubte la crisi ha estat el principal motiu de les darreres derrotes dels socialistes, però també hem de reconèixer que aquestes derrotes han sigut per la nostre incapacitat de nomenar a la crisi pel mateix nom que ho han fet els ciutadans i les ciutadanes i que amb molta confusió i preocupació han vist com s’aplicaven polítiques alienes a la nostra orientació ideològica i als nostres valors. Res ha estat malintencionat, doncs tot els esforços de la nostra acció de govern buscaven poder sortir d’aquesta maleïda situació i generar riquesa, llocs de treball.... Que ha passat? Doncs que no hem estat capaços d’equilibrar entre els febles i els poderosos, els esforços que tenien que fer, reclamats pels governs més conservadors d’Europa.    

Malgrat això crec que aquests tocs d’atenció dels ciutadans i les ciutadanes han de ser una oportunitat per a la reflexió. Crec que amb serenor hem de ser capaços d’endreçar el rumb per tornar a recuperar la il·lusió de cents de milers d’afiliats i simpatitzants i de milions de persones, que malgrat tot, van dipositar la seva confiança en el socialisme i d’aquelles altres que no ho van fer i que s’han allunyat de nosaltres però no dels nostres valors. Totes aquestes persones no esperen la resignació d’un PSOE derrotat, sinó una resposta sincera i una rectificació clara i contundent de la nostra manera de fer política. 

És per això que els socialistes i els progressistes necessitem un PSOE fort. Una estructura que assumeixi un canvi en l’organització, en la forma de fer política, que assumeixi una nova relació amb la societat per guanyar la credibilitat perduda, un lideratge democràtic i col·lectiu amb la màxima participació. Un PSOE més gran, més obert, més transparent i integrador que eradiqui les visions tancades i impulsi  una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat.

Els mitjans de comunicació han posat de relleu sobre l’escena política les persones que poden o volen dirigir aquest partit, això pot estar be per satisfer la curiositat humana, però cauríem en un error si entréssim en el debat de les persones solament. La reflexió per al futur del socialisme espanyol, no ha de ser qui es va equivocar, si uns estaven allà i els altres no.... sinó el perquè es vam equivocar. El encerts i els errors d’aquesta etapa, por acció o omissió, en major o menor mesura, son atribuïbles a tots els qui hi som.

Per tant ens equivocarem de nou sinó situem en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors i les treballadores, la dels joves, les dels pensionistes, la dels treballadors autònoms, la de les classes populars  i més humils del nostre país i la de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Hem de recuperar la passió per la política i el 37è Congrés del Partido Socialista Obrero Español que es celebrarà a Sevilla el proper mes de febrer, obre una nova etapa, però sobretot obre l’oportunitat de revisar la seva organització i d’encetar el millor camí per recuperar la relació amb la majoria social i de progrés.

En 132 anys d’història el PSOE les ha conegut de tots els colors. Hem tingut situacions propícies i adverses i algunes fins i tot extremes. Han estat molts homes i dones els que han donar el millor de les seves vides i en ocasions la mateixa vida, en defensa d’uns ideals d’esquerres.  Aquest partit ha arribat ha convertir-se en la força més antiga d’Espanya i això no és baladí.  Som el que som, entre altres coses, gràcies a la nostre capacitat de reconduir les pitjors situacions, sense resignació i amb l’orgull de ser socialistes.    

Cooperar en temps difícils

En aquest temps de crisi econòmica generalitzada cal saber explicar molt bé per què cal una fer política de cooperació i d’ajut al desenvolupament des de les administracions públiques i per què és més necessari que mai cooperar en temps difícils. En un moment en què la situació afecta tan directament l’economia del país i, conseqüentment, les butxaques de tantes famílies.

L’ajut i la cooperació al desenvolupament no és ni un espectacle més o menys progressista, ni el manteniment en pau de la consciència col•lectiva d’un poble, sense cap mena de reflexió. Tampoc ha de ser una eina demagògica fàcil d’utilitzar per criticar les polítiques de solidaritat en moments difícils, sinó una feina col•lectiva, desvinculada d’interessos polítics i de banderes, que, als esforços que fa l’Estat i cada cop més les institucions descentralitzades -com ara les comunitats autònomes i els mateixos ajuntaments- cal afegir els que fa la societat civil amb la seva implicació i complicitat.

La delicada situació econòmica del món no ha de servir d’argument per relegar la crisi permanent de drets fonamentals i primeres necessitats que les nacions més pobres del planeta tenen en un món cada vegada més globalitzat i on qualsevol intervenció ens afecta l’endemà. La mirada a aquests països ha de ser de cara i compromesa, perquè és un deure del “primer món” per raons solidàries i perquè els nostres principis ens han de fer treballar per apaivagar l’empobriment i la injustícia dels més desfavorits.

I és que la cooperació descentralitzada i la coordinació de l’ajut al desenvolupament dels països més empobrits és una política social que, en època de crisi, és quan es fa més necessari aplicar. Una política social que permeti enfortir els instruments de l’estat del Benestar i potenciar la cooperació amb els països que sofreixen les grans conseqüències d’aquesta crisi.

Un dels primer símptomes que pateixen aquests països, com a conseqüència de l’actual situació econòmica al món, és la pujada del preu dels aliments, si això li afegim que aquests no disposen de cap mena de protecció ni de cobertura social que ajudi a contrarestar les lamentables situacions que pateixen els seus habitants, és quan cal entendre que els problemes d’aquí són producte dels problemes d’allà i per tant és quan cal reafirmar encara més el nostre compromís amb ells.

Potser ara també és moment de tenir quelcom més de memòria i reconèixer que una part important de la nostra prosperitat ha estat històricament construïda en polítiques que han demostrat ser molt perjudicials per a aquestes regions. Un exemple clar és el del continent africà, on es concentren 28 del 30 països més pobres de la Terra i on, en nombroses ocasions, ens hem mostrat impassibles davant la utilització abusiva dels seus recursos naturals així com de la tirania i la corrupció que pateixen aquests pobles.

Per això, avui resulta un error afirmar que la crisi actual obliga a frenar el nivell d’ajut per als que més ho necessiten al món, no només pels principis que regeixen la nostra condició humana i la solidaritat, sinó que també per les conseqüències lògiques que això comportaria en matèria d’immigració.

Los socialistas somos...los socialistas queremos....los socialistas podemos.

Los socialistas somos una organización política de la clase trabajadora y de los hombres y mujeres que luchan contra todo tipo de explotación, aspirando a transformar la sociedad para convertirla en una sociedad libre, igualitaria, solidaria y en paz que lucha por el progreso de los pueblos.
Nuestra razón de ser es la de contribuir a alcanzar una sociedad mejor, detectando los problemas y aportando soluciones, sobre la base de los principios de libertad, igualdad, solidaridad y justicia social.
Somos un Partido de progreso al servicio de la ciudadanía, abierto a la participación de hombres y mujeres que expresan sus ideas, sus preocupaciones y que buscan soluciones. Somos un partido transparente, abierto a los cambios, a la evolución y a la innovación. Que cree y practica otra forma de hacer política: la que se entiende, la que es participativa, la que es próxima a los ciudadanos y las ciudadanas, sensible a sus problemas y deseos.
Un Partido que aborda los problemas complejos de una sociedad cambiante como la que vivimos, buscando soluciones que hagan efectivos los principios de:
Libertad para que toda persona pueda llevar a cabo su proyecto personal de vida.
Igualdad de condiciones para que todas las personas puedan desarrollar sus capacidades y potencialidades.
Solidaridad para que todas las personas tengan aseguradas sus necesidades básicas.

MANIFEST: El 80 aniversari de la II República Espanyola

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, constitueix una de les principals fites dins la història de la lluita dels pobles de l’Estat espanyol per la consecució de les llibertats democràtiques i la justícia social. El cop d’Estat del juliol de 1936 i el triomf del bàndol franquista a la sagnant guerra civil que el va seguir, significaren l’estroncament d’aquesta experiència democràtica i reformista, i la instauració d’una cruenta dictadura que es perllongà al llarg de gairebé quaranta anys.
El règim del 14 d’abril s’hagué de desenvolupar en el complicadíssim context polític i econòmic internacional del decenni de 1930. L’extraordinària gravetat dels problemes interns i la manca d’una cultura democràtica ben arrelada dificultaren la consolidació del projecte republicà. Som de l’opinió que les innegables mancances que presenten múltiples aspectes del sistema polític establert entre 1931 i 1936, així com l’actuació dels diversos actors polítics i socials de l’època, han de ser jutjats amb tot el sentit crític. Però, alhora és imprescindible proclamar públicament i transmetre a les generacions futures l’exercici i els valors de l’experiència republicana.
Cal destacar que durant el període republicà es va dur a terme el més seriós intent de posar les bases per a desenvolupar un Estat democràtic modern i per impulsar un projecte de modernització sense precedents. Els primers governs republicans exerciren una admirable tasca encaminada a resoldre les seculars injustícies i desigualtats que patia l’Estat.
El vot de la dona, les lleis de divorci i de l’avortament, l’ensenyança laica, les reformes més justes en matèria social i agrària, la separació Església- Estat, la reforma de l’estament militar, són, junt amb la resta de les llibertats individuals i socials, algunes de les fites del període republicà.
La II República va suposar també un gran augment del procés de politització de la població, amb un increment de la sensibilitat política dels ciutadans i ciutadanes envers els problemes reals de la societat. Per primera vegada sectors de la població que tradicionalment havien estat exclosos de la vida política, van poder participar en el debat públic. El dinamisme polític, social i cultural fou intens, amb un augment de les associacions polítiques i sindicals, de les entitats culturals i recreatives, que es convertiren en eines de participació ciutadana.
80 anys desprès, no deixa de ser admirable que, en un context internacional marcat per l’avanç dels règims totalitaris, a l’Estat espanyol es fessin esforços tan notables per construir una de les democràcies socials més avançades de l’Europa d’aleshores. No és possible ignorar per més temps aquesta realitat. Malgrat les tergiversacions que sovintegen en determinats àmbits mediàtics i polítics, la recuperació de la memòria històrica s’escampa per tot arreu.
Des de les institucions públiques s’ha de continuar fent esforços suficients per transmetre a la ciutadania la necessitat de valorar adientment aquests episodis de la nostra història i d’atorgar el reconeixement públic adequat als valors republicans de ciutadania, fraternitat, igualtat i a les víctimes del franquisme. Reparar aquesta injustícia històrica no és només una obligació moral cap a les generacions que ens precedeixen, sinó també un requisit bàsic per poder avançar cap a noves fites democràtiques.
Per tot això, fem una crida a les institucions, les corporacions i a les entitats culturals i cíviques de Catalunya per tal de que s’impliquin de manera decidida i dur a terme, en la mesura que hi sigui possible, totes aquelles iniciatives i activitats públiques que donin a conèixer a la ciutadania els valors democràtics impulsats des d’aquella etapa republicana i reconeguin el deute que la societat democràtica té amb els lluitadors per la llibertat.
Finalment, els que subscriuen aquest manifest proposen que el 14 d’abril del 2011 onegi la bandera Republicana d’un dels mastelers de la plaça de la Vila i que l’emissora municipal RAP 107 faci aleatòriament aquell dia varies emissions de l’himne de Riego.